Tag Archives: Catalunya

La independència i l’esquerra que ha oblidat Marx

Construir la independència és l’acte més revolucionari que hi ha. Et permet començar de 0 i repensar en el pla teòric les relacions socials, econòmiques i polítiques del nou estat sense determinismes del passat. Llavors, és clar, quan aquesta teoria passi a la pràctica quedarà modelada per la correlació de forces que hi hagi i el context polític i econòmic internacional. En definitiva, fer allò que demanava Marx: no tant sols interpretar el món sinó canviar-lo. Continue reading →

Anuncis

Somies un Estat? Somies que sigui independent? Com el somies?

Foto: Via Catalana 2013 a Pontós

Foto: Via Catalana 2013 a Pontós

Somies un Estat? Sí. En cas afirmatiu somies que aquest Estat és independent? Sí. I com el somies? Fer la independència té un avantatge indiscutible. Et trobes davant d’un full en blanc que has d’omplir sense pensar en les inèrcies del vell règim espanyol. Es pot discutir tot i per tant també somiar despert i sense por. Ja vindran els temps del pragmatisme i les renúncies. Però de moment, com diu el que segurament és el lema polític més encertat de l’independentisme, hem de voler-ho tot. Continue reading →

Artur Mas: 7 anys entre el ‘traïdor’ de l’Estatut i el líder ferm de la Transició Nacional

Artur Mas entrevistat a TV3 per Carles Prats i Lídia Heredia (Foto: Govern)

Artur Mas entrevistat a TV3 per Carles Prats i Lídia Heredia (Foto: Govern)

“President: Vol que Catalunya esdevingui un Estat? Sí o No?”(…) “Com a persona votaria Sí i també votaria Sí a la segona pregunta”. Entre el President que es declara obertament independentista a TV3 i el ‘traïdor’ que pacta l’Estatut al marge del Parlament han passat tan sols 7 anys. 84 mesos en què Artur Mas, empès per la força de gran part de la societat i la política recentralitzadora dels governs espanyols s’ha vist obligat a enterrar el ‘putarramonisme’ de CiU. Fa la sensació que aquella traïció a la cambra catalana i posterior punyalada per l’esquena del PSOE han forjat el caràcter del que avui, agradi o no el seu discurs, ideologia i gestió, és un president d’Estat. Continue reading →

El País que s’amaga sota ‘La Comunidad Valenciana’

Foto: El Pati Descobert

Foto: El Pati Descobert

Els valencians? Que ‘els donin’!. PP, Gürtel, aeroport de Castelló, Marina d’Or, etc. Països Catalans? No gràcies. Aquesta és la caricatura del País Valencià que una part important del sobiranisme català té al cap. La idea de Països Catalans els és estranya. Per alguns romàntica, per altres aliena. Com per cert, era la idea d’una Catalunya independent no fa pas tants anys.

L’historiador de Novelda afincat a Girona, Toni Rico, exposava des del seu bloc que “no hem entès que tant el tot com les parts són projectes de construcció nacional paral·lels que s’han de desenvolupar alhora i sense entrar a potenciar els problemes sinó els beneficis”. Ni el País Valencià és tant calb, ni Catalunya tant peluda. Continue reading →

Amb la camisa dels 90 (Anàlisi primerenc dels resultats electorals)

Formatget electoral.

Formatget electoral.

En un atac de nostàlgia, Catalunya ha sortit al carrer amb la vella vestimenta dels 90. CiU torna a tenir una majoria àmplia i una oposició desballestada. L’independentisme parlamentari torna a les beceroles, dividit i amb menys força que mai. I el PP va en l’alça. Però el carrer que es troba Catalunya ja no és el mateix. A banda i banda estelades d’un independentisme sociològic en auge. Més endavant, mirades de despreci d’una desafecció que portaria al vot en blanc a tenir 3 escons si es computés, i a l’altra punta del carrer una barrera roja y gualda infranquejable. Ja no és possible passejar pels barris de l’autonomisme i el federalisme.

Mentre Catalunya camina orgullosa amb la seva vestimenta pujolista s’atura en un aparador i en el reflex del vidre es veu set anys enrere. Es pregunta per què no s’ha agradat, i pensa en les possibles respostes.

CiU amb l’horitzó fixat a les eleccions espanyoles

CiU ha fet de l’ambigüitat en els temes nacionals una virtut. Artur Mas ha sabut mantenir mobilitzats els convergents de tota la vida, ha capitalitzat la mala imatge del tripartit i ha recollit els vots d’aquells independentistes que han formatejat el seu ordinador. Dins del disc dur hi havia els acords amb Aznar, el suport al PHN o la fotografia Mas-ZP que liquidava l’estatut aprovat pel Parlament.

L’horitzó de CiU és esperar fins a les eleccions espanyoles haviam què pot rascar amb el peixalcovisme de sempre. Mas i els seus saben que el concert és inviable i que ni PSOE ni PP l’acceptaran mai. Mentrestant Catalunya girarà a la dreta. No s’apujaran els impostos a les rendes més altes, s’eliminarà l’obligació de llogar un pis si ha estat més de dos anys buit, s’eliminarà el codi ètic dels Mossos o s’acabarà amb l’obligació d’anar a 80 km/h a les entrades de Barcelona. De forma similar al que van fer els iraquians quan van destruir l’estàtua de Saddam CiU utilitzarà aquestes mesures per enterrar el ‘règim’ anterior.

S’entreveu una lluita fraticida entre les dues ànimes del PSC

Si a CiU l’ambigüitat li agrada al PSC la destrossa. El postmontillisme s’entreveu com una lluita fratricida entre les dues ànimes del partit. L’autonomisme les va mantenir unides però la sentència del TC i el fracàs de l’Espanya plural Zapaterina les ha divorciat. Històricament el PSC ha patit l’abstencionisme diferencial, gent que vota el PSOE a les eleccions espanyoles però no vota al PSC a les catalanes. Aquest cop, els socialistes han perdut fins i tot el Cinturó Roig. Per tant no és descabellat pensar que una de les solucions que pot adoptar el PSC és transformar-se totalment en PSOE.

El PP ha recuperat el seu discurs més dur. El seu èxit es deu al vot en clau espanyola, més pensant en el duel Rajoy – ZP que en la cara de la Camacho.

Però històricament el discurs del PPC ha estat supeditat a Madrid. Per tant, li convindrà no fer massa la punyeta a Artur Mas tot esperant el desenllaç de les eleccions espanyoles i els possibles suports que pugui necessitar Rajoy per arribar a la Moncloa.

ICV té un vot fidel i ERC paga els plats trencats del Tripartit

ICV resisteix i demostra que té un electorat fidel. Ha sabut consolidar el seu espai i estarà més còmode a l’oposició que al govern, on podrà tornar a fer el discurs ideològic que tant agrada als seus.

ERC paga els plats trencats del Tripartit. No ha sabut explicar als seus votants la feina que ha fet en pro d’una Catalunya més Estat (Llei de consultes, llei el cinema, política de relacions exteriors de la Generalitat, llei d’immigració…). Probablement s’hagi adonat que vivia en una bombolla artificial. L’independentisme que té en compte l’eix social com a prioritari segurament no era ni els 23 ni els 21 diputats que va treure Carod Rovira. Des de finals dels 90 fins al Tripartit ERC va rebre el vot de convergents descontents amb els pactes del Majestic, vot de protesta anti Aznar i un cop ha hagut de tenir funcions de govern i ha volgut fer un discurs marcadament social i menys ‘nacionalista’ ha perdut tots aquests ‘nous’ votants.

La formació de Joan Puigcercós té una tasca difícil i s’haurà de reorganitzar i pensar què vol fer. Un discurs amb contingut socialdemòcrata al marge de la independència o convergir cap al discurs de Solidaritat. Es fa evident, però, que hi ha d’haver un canvi de cares. Ni Puigcercós, ni Benach, ni Carod poden tornar a dirigir el partit ja que van ser els artífexs d’allò que l’electorat ha esborrat.

Es consolida el lerrouxisme de C’s

El Lerrouxisme de C’s es consolida a Catalunya amb un discurs de marcat to identitari. El partit d’Albert Rivera guanya la partida a UPyD, aspecte diferencial respecte a la resta de l’Estat i cosa que no deixa de ser curiosa en un partit que vol eliminar la singularitat catalana. És una oferta política a tenir en compte i que ha demostrat que va arribar fa quatre anys per quedar-se. A no ser, que el PSC incorpori la O i moltes Es al seu logo.

I SI és la gran incògnita. El partit, amb un únic eix ideològic, ha aglutinat descontents d’ERC i nous votants. Amb un líder Berlusconià, una estructura directiva pràcticament inexistent i diferent, i un discurs de regeneració democràtica i absència de personalismes, es fa difícil saber quin serà el seu futur i sobretot quin paper farà al Parlament en aquells debats que no siguin identitaris.

L’independentisme, als referents europeus, té un matís. A Flandes centre-dreta, a Escòcia centre-esquerra. No sabem si Solidaritat optarà per la socialdemocràcia o per fer competència al centre-dreta convergent.

Si l’aposta dels LaportaTenaBertran es vol consolidar haurà de reforçar l’estructura de partit, i lligar de prop l’expresident del Barça. Un personatge tant admirat cegament com odiat a mort i de llarg el dirigent intel·lectualment i políticament més fluix de Solidaritat.

En pensaments llunyans queden els grans damnificats de la nit electoral i algunes reflexions. Rcat ha patit l’efecte Laporta. L’irrupció de l’expresident del Barça va desballestar el partit. La no unió de l’independentisme transversal ha fet perdre a aquesta opció ideològica un cinquè diputat, per Lleida, i l’opció de tenir grup propi al Parlament.

Per pensar-hi molt, el fenomen de Plataforma x Catalunya. Amb més de 70.000 vots, té un futur tant esperançador per ells com tenebrós pels demòcrates. El discurs xenòfob triomfa a tot Europa i a una Catalunya en plena crisi econòmica hi té el terreny adobat.

Les raons del fracàs del tripartit

El Tripartit, tant castigat en aquestes eleccions, ha fracassat per diverses raons. En primer lloc perquè no ha donat sensació de govern. Els partits que han exhibit l’obra àmplia de govern que s’ha fet l’han mostrat com a trofeus individuals i no col·lectius. Després la manca de cultura de coalició a Catalunya. Aquí, a diferència d’Europa, un govern fort s’entèn com un govern d’un sol partit o coalició. També s’ha estimbat perquè ha fallat el quid de l’entesa entre independentistes i federalistes: la reforma de l’estatut. Finalment els greus errors propis. Ara, el Tripartit ha caigut en l’ostracisme però d’aquí uns anys segurament, o seria just fer-ho, es percebrà com a una alternança necessària que va fer política social, amb els seus encerts i els seus errors de forma equilibrada.

Catalunya deixa de mirar-se al mirall, aixeca el cap, i veu tot d’estrelles que l’observen. Són els ulls dels sociòlegs, politòlegs, periodistes, intel·lectuals i amants de la política en general que es freguen les mans pensant en quatre anys de canvis apassionants que esperen ser analitzats.

Articles relacionats

Només estem jugant (Crònica de la legislatura que s’acaba) (26/10/2010)